| Un humà envellit
segueix sent un humà, la seva característica essencial, la seva humanitat,
roman en el procés de canvi. En el cas d'una estàtua de bronze, què és el que
roman? D'on procedeix la estàtua, d'on ha sortit? De la matèria, del bronze,
respon Aristòtil. - Matèria primera i
matèria segona. La matèria de l'estàtua és el bronze, la figura determinada que
li dóna l'escultor, allò que fa del bronze l'estàtua d'un déu, és la forma.
Però el bronze en si mateix és també
un compost de forma i matèria. La seva matèria és el coure i l'estany, els
quals, al seu torn, són també compostos. La matèria, en definitiva, es pot
analitzar fins arribar als quatre elements dels quals estan fets tots els
cossos físics —avui diríem, fins arribar als elements químics bàsics—. Més
enllà d'aquests quatre elements, només hi ha la matèria "primera",
quelcom absolutament indeterminat, que manca en absolut de qualsevol característica
que pugui ser definida i que per a Aristòtil no pot existir separadament
d’algun tipus de forma que la defineixi. El bronze, el coure, l'estany són, per
contraposició a la matèria primera, matèria segona o pròxima.
 - El concepte de
forma. La forma determina la matèria, que no és encara res particular, per produir
la substància. L'escultor ha cisellat la fusta i ha fet d'ella una columna. La
forma defineix l'essència de l'objecte, de la substància, el que en ella hi ha
d'universal: fa de la fusta una columna, una substància que té trets comuns amb
altres substàncies, amb totes aquelles coses que correctament anomenem
columnes. La matèria, en canvi, és el que hi ha de particular, de diferent en
la substància. La matèria és, doncs, principi d'individuació: allò que
distingeix una substància d'una altra és la matèria de la qual està feta. El
que diferencia aquesta taula d'aquella és la matèria de la qual està feta cadascuna
d'elles, no la forma, el que defineix a una i altra com taules: la forma,
l'universal, és idèntica en ambdues.
- Formes i idees. Però, les formes
d'Aristòtil, no són potser el mateix que les idees platòniques? No, no és així.
Les idees de Plató hi ha en el seu propi àmbit de realitat, les formes
aristotèliques, no. A primera vista, sembla que el nostre món està en moviment
constant i que no hi ha res estable ni permanent. No obstant això, la ment pot,
mitjançant un procés d'abstracció, analitzar el flux continu de la realitat i
trobar en el seu rerefons determinats elements bàsics que no canvien. No són
entitats que existeixen separades del món sensible, sinó entitats que són
objecte d'una consideració mental separada. L'objecte individual sensible és
l'únic que té una existència separada i plena. Per comprendre-ho, però, hem
d’aïllar certes coses, aquelles que el defineixen com pertanyent a una classe
d'objectes. És una estàtua del déu Apol•lo, té certs trets, que comparteix amb
altres representacions del déu, i que ens permeten reconèixer la nostra estàtua
de bronze com una estàtua d'aquesta divinitat i no d'altres. Aquests trets que
caracteritzen a tots els exemplars d'una determinada classe de coses els
descobrim després d'haver observat un bon nombre d'objectes sensibles semblants
i haver reflexionat sobre ells. Els comprenem, doncs, diu Aristòtil, en
percebre una forma que tots ells comparteixen, alguna cosa constant i
immutable.
- Forma substancial
i formes accidentals. La forma substancial defineix a un individu particular
com a membre d'una classe. Calias, l'imaginari amic d'Aristòtil, és un ésser
humà, i aquesta és la seva forma substancial, que es correspon amb la noció
d'entitat abstracta que sorgia en l'anàlisi de les categories. Calias, però,
està definit, a més a més, per altres característiques: té certa edat, viu en
determinat lloc d'Atenes, és bastant alt, etc. Totes aquestes característiques
secundàries són per Aristòtil les formes accidentals: es corresponen amb totes
aquelles coses que podem predicar de Calias, segons es mostrava en considerar
les categories.
|
