• La Física d'Aristòtil. La Física va ser per a Aristòtil l'estudi del moviment en el sentit de canvi de lloc. Entesa així, la física aristotèlica coincideix parcialment, almenys pel seu objecte d'estudi, amb la Física tal com s'entendria aquesta disciplina a partir de la Revolució científica del segle XVII. Tanmateix, en la seva Física, Aristòtil no es va limitar a considerar el moviment local, sinó que es va proposar explicar el conjunt de processos de canvi i transformació en el món sublunar.

El terme naturalesa (en grec, physis) manté en Aristòtil el seu sentit originari: la naturalesa és allò que brolla, allò que sorgeix, que surt a la llum o apareix. La natura és una manera de ser de les coses, el principi que aquestes tenen de moviment i de repòs, de transformació i de desenvolupament. I això és justament el que constitueix el camp d'investigació de la Física.

La física aristotèlica engloba, per tant, temes per a nosaltres tan diversos com l'estudi del moviment en sentit estricte —entès com a canvi de lloc—, la descripció del cosmos, l'anàlisi de diferents qüestions relacionades amb els éssers vius —qüestions que avui correspondrien a la biologia— o la investigació sobre l'ànima.

• El concepte d'ànima. La psicologia d'Aristòtil, tal com està exposada en el seu tractat Sobre l'ànima, forma part, per tant, dels escrits físics del filòsof. Que sigui així, s'entén immediatament per la forma en què Aristòtil va definir l'ànima: l'ànima és la forma substancial d'un ésser viu —no només d'un ésser humà—, és allò que fa que un cos sigui un cos viu, un organisme, diríem avui. L'ànima és per als éssers vius la seva naturalesa, el principi interior que explica el seus canvis i transformacions; allò que li permet desenvolupar les seves funcions vitals. Avui diríem: l'ànima és el principi vital dels organismes.