La lògica



Aristòtil ha passat a la història, entre altres coses, com el primer sistematitzador de la lògica. De fet, les seves propostes en aquest camp, al costat de les aportacions dels estoics, han constituït pràcticament tota la lògica fins al segle XIX. El mateix Kant, al segle XVIII, s'estranyava del mínim avanç de la lògica, des d'Aristòtil, contrastant amb el imparable avanç de la ciència a partir del Renaixement.

Les obres de lògica d'Aristòtil (Categories, Sobre la interpretació, Primers analítics, Analítics posteriors i Tòpics) van ser agrupades en un conjunt anomenat Organon, que els filòsofs van interpretar tradicionalment com una propedèutica, una preparació per a la filosofia. Amb això pretenien recalcar que el coneixement de les lleis del raonament era fonamental, un pas previ, per a qualsevol estudi posterior i que calia estar en possessió de tal coneixement aquells que volguessin endinsar-se en el terreny de la filosofia.

La lògica aristotèlica s'ocupa de l'estudi dels conceptes i de les categories  i a l’anàlisi dels judicis i de les formes de raonament, i presta especial atenció als raonaments deductius o sil·logismes, com a formes de demostració especialment adequades per al coneixement científic.