| Parlar d'Ètica és el mateix que parlar de
valors —és a dir, dels criteris que han de permetre jutjar l'acció dels éssers
humans—. Ara bé, per a Aristòtil, igual que per a Plató, tot valor és social.
Els valors no són creacions d'un individu concret, sinó de la col·lectivitat, i
tenen sentit tan sols en la mesura que hi reverteixen. Hi ha, doncs, una
estreta vinculació entre l'Ètica i la Política: qualsevol valor ètic, vàlid per
a un individu, és, alhora, un valor social i polític, vàlid per a la col·lectivitat.
No es pot viure, diu Aristòtil, fora de l'Ètica, de la mateixa manera que no és
possible viure fora de la política i de la Societat.
- La felicitat. Segons Aristòtil, en la seva obra més
important sobre el tema, l'Ètica a
Nicòmac, l'objectiu de tota acció humana és la felicitat: tots volem ser
feliços, tendim a aquest estat. Ningú actua per perjudicar-se a si mateix. Molt
bé, però què és la felicitat? Per Plató no era altra cosa que el coneixement de
la idea absoluta de Bé, el valor suprem. També per Aristòtil la felicitat
humana troba la seva plena realització en l'ideal de vida teorètica, encara que
no es tracti ja de la contemplació de les idees per després viure justament d’acord
amb elles, sinó de fer ciència. És clar que l'enfocament aristotèlic i el
platònic són, en el fons, coincidents. No obstant això, Aristòtil no recull el
ascetisme platònic: el cos no és per a ell la presó de l'ànima, el seu benestar
té també una part gens menyspreable en la felicitat perquè els béns corporals i
materials ajuden a assolir-la.
- Més enllà del intel·lectualisme moral. Sòcrates al l'intel·lectualisme moral donava
per fet que era suficient conèixer el bé per practicar-lo. Aristòtil entén que
la raó i el coneixement juguen en el domini ètic un important paper orientatiu.
Afirma, però, que tot comportament moral és una qüestió d'elecció. I ja que hi
ha elecció, som responsables d'allò que hem triat. En altres paraules, perquè
actuem virtuosament és necessari que, a més de la raó, intervingui la voluntat.
Però això suscita encara una altra qüestió: què és la virtut?
- Definició del terme "virtut". La virtut és, sobretot, l’hàbit que
s'adquireix per la repetició dels actes. És una manera de ser humà que el
mateix ésser humà crea. Els impulsos, sentiments i passions —en general, la
part apetitiva o concupiscible de cada un de nosaltres— es caracteritzen per la
seva tendència a l'excés: el luxuriós tendeix massa als plaers sexuals, el
colèric a cridar i enfadar-se amb massa facilitat, l’avar a retenir
excessivament els diners. Podríem dir que els nostres impulsos ens porten a
transgredir els límits i a caure en el que comunament s'anomena
"vici". I això, tant per excés com per defecte: tan
"viciós" és el iracund com el apocat. Li correspon a la raó corregir
aquesta tendència i assenyalar el punt mitjà entre dos excessos: la virtut no
és covardia ni temeritat, sinó valor. Per això Aristòtil defineixi la virtut
com el "terme mitjà" entre dos extrems.
|
|
|
