| El primer que cal tenir en compte en parlar de
la Política aristotèlica, tal com ell la va presentat en el seu tractat titulat
Política, és que les seves especulacions
sobre aquest tema parteixen sempre del concepte de polis, és a dir, del model clàssic d'Estat en la cultura grega.
Aristòtil és, de fet, l'últim teòric de la polis:
la seva obra correspon històricament a l'emergència d'un nou ideal polític,
representat per l'imperialisme expansionista d'Alexandre el Gran.
El centre de la reflexió política d'Aristòtil
és, per tant, la polis, i en relació
a ella cal observar el següent:
- Origen de la polis. La casa —la família— és la
comunitat natural que es constitueix per satisfer les necessitats quotidianes
de l'home —l’abric, l’aliment, etc.—. Per satisfer les seves necessitats no
quotidianes —ajuda mútua, defensa comuna, etc.— es constitueix el poble o
conjunt de cases. I un conjunt autosuficient de pobles dóna lloc, finalment, a
la polis: la ciutat, però no només un
casc urbà, sinó una comarca o cantó, que pot incloure un nucli urbà, però que
en qualsevol cas no es redueix a ell.
- La polis existeix per naturalesa. Els sofistes
havien ensenyat que la polis és el
resultat d'un pacte o acord entre els homes: per tant, quelcom convencional i
artificiós. Aristòtil s'oposa rotundament a aquesta concepció en afirmar
repetides vegades que la polis
existeix per naturalesa. La seva argumentació sobre aquest tema està presidida
pel seu enfocament teleològic. L’ésser humà, diu, ha de viure en una polis per desenvolupar-se plenament com
a humà. Les formes inferiors d'organització social, el poble i la família, es
desenvolupen cap a certa finalitat, l'agrupació en unitats superiors o polis. Aquesta és, doncs, causa final: i,
per tant, expressa l’essència o naturalesa de tot el procés.
Encara que resulti xocant, del que s'ha dit es
segueix, no només que la polis existeix
atesa la naturalesa humana, sinó també
que per naturalesa és anterior i més important que l'individu i la família:
"La ciutat és anterior a la casa i a cada un de nosaltres, perquè el tot
és necessàriament anterior a la part; en efecte, destruït el tot [del cos], no
hi haurà ni peu ni mà, si no és equívocament, com es pot dir mà a una pedra:
una mà morta serà alguna cosa semblant [. ..]. És evident, doncs, que la ciutat
existeix per naturalesa i és anterior a l'individu, perquè si l'individu
separat no es basta a si mateix, passarà com amb les altres parts en relació
amb el tot "(Política, I, 1253).
- L'home és un animal polític (zoón politikón). El fragment que es cita
en el paràgraf anterior continua així: “Qui no és capaç de viure en societat o
no necessita res per la seva autosuficiència no forma part de la ciutat, sinó
que és una bèstia o un déu”. L'home és una ser fet per viure en societat:
anomenarem bèstia o déu a qui pugui prescindir de la comunitat. Ser membre
d'una polis, com parlar o tenir ulls,
és part de la naturalesa humana. És cert que hi ha altres animals socials: per
exemple, les abelles. Però l'home és encara més social que elles ja que la
naturalesa no fa res en va, i ella ha estat la que ha donat a l'home el
llenguatge. Els altres animals tenen veu (phoné)
i amb ella poden expressar-se i comunicar el seu plaer i el seu dolor, que
sempre és quelcom subjectiu. Però els homes tenen, a més, capacitat
lingüística, poden parlar, i així comunicar-se uns amb altres i discutir i
posar-se d'acord sobre el just i l'injust, el que convé i el perjudicial.
Aquest acord es plasma precisament en les lleis de la ciutat. L'home té per
naturalesa la capacitat lingüística, i aquesta només té ús i funció adequats en
la convivència política.
- Els membres de la polis: els ciutadans.
Parlant sobre el just i de l'injust al llarg del temps els ciutadans arriben a
un acord bàsic, la constitució que dóna forma legal a la ciutat. Però, qui són
els ciutadans? No, per descomptat, tots aquells sense els quals no podria
existir la ciutat, és a dir: les dones, els artesans, els esclaus, etc. Tots
aquests no són ciutadans, sinó elements subordinats. Ciutadans són els que
tenen dret a participar en l'administració o en el govern de la ciutat. Qui
siguin ciutadans exactament depèn de la constitució de cada polis, però en la pràctica s'entén que
és ciutadà qualsevol home els pares del qual també ho siguin.
|
