Per a Aristòtil, les arrels de l'ontologia estan en l'anàlisi lingüística. La investigació sobre el que les coses realment són requeria, per a ell, examinar primer la manera com en parlem. Per començar, el verb "ser" és polisèmic. En grec, i també en català, té un ús existencial, i llavors equival a "existir", o "passar"—com quan diem "Això va ser l'any 1962"—. Cal diferenciar aquest ús existencial del seu ús atributiu o copulatiu, que es dóna quan assignem certa propietat a certa cosa o persona —com quan diem "L’Andreu és arquitecte"—. Però això no és tot. En el seu ús atributiu, el verb "ser" manté l'ambigüitat. Aristòtil insisteix que "ser es diu de moltes maneres". Aquestes diverses maneres de dir el verb ser en el seu ús atributiu són les categories.

En grec, kategoría significa "predicat", i això fa veure quina idea tenia Aristòtil en ment en tractar d'aquest tema. Les diferents categories representen les diferents classes de coses que podem dir o predicar de les coses individuals o "aixós": d'aquest llibre que estic llegint, l'arbre que hi ha a la plaça, etc. Però els predicats s'atribueixen al subjecte mitjançant el verb "ser", diem que S, el subjecte, és P, que té certa propietat. I, per això, ordenar en classes els diferents tipus de predicats, és a dir, les diferents classes de valors que vaig poder prendre P, és, per a Aristòtil, la manera més clar de revelar la polisèmia atributiva del verb ser.

En el llistat aristotèlic de les categories, hi ha una diferència fonamental entre la primera d'elles, l'entitat —en grec, ousía, de vegades traduïda també com a essència o substància—, i totes les altres, que no són sinó les diverses classes de propietats que poden tenir les entitats: propietats relatives a les seves qualitats, o a la quantitat, o a la relació o qualsevol altra de les categories.

Ara bé, sota el nom de "entitat" hi ha dues nocions molt diferents: la d'entitat concreta i la d'entitat abstracta. L'entitat concreta —o, literalment, entitat primera— és una cosa singular, un això particular—diguem-ne, Calias, un imaginari amic d'Aristòtil—. L'entitat abstracta, o segona, reuneix el conjunt de trets que tenen en comú tots els individus que pertanyen a un mateix tipus o classe. L'entitat abstracta és l'espècie o el gènere, no l'arbre que va florir la primavera passada en el parc de davant de casa, sinó l'arbre en general, l'espècie —és un llimoner— o el gènere —és una planta—.

L'entitat abstracta es pot predicar de la concreta, com quan diem que l'arbre que va florir la primavera passada és un llimoner. En canvi, l'entitat concreta no es pot predicar de res. En termes gramaticals, és, i ha de ser, subjecte i mai pot ser predicat. Hi ha trets o propietats que poden estar o donar-se en Calias, però Calias no pot estar o donar-se en una altra cosa. En rigor, doncs, l'entitat concreta no és una categoria:, senzillament perquè no és ni pot ser un predicat. Tanmateix, s'entén allò que Aristòtil té al cap. En classificar els tipus de predicats —una operació que té a veure amb el llenguatge— estava pensant en els tipus de coses que hi ha a la realitat, i la cosa més important és la cosa individual, l'única que té existència independent i mereix el nom de ser o entitat. No podia deixar, doncs, de incloure-la en la seva classificació de les categories.