El segle IV va ser el moment d'apogeu de la democràcia grega. Ciutats com Chios o Tebes, que fins ara havien estat oligarquies, encara que moderades, van adoptar llavors formes de govern democràtic. Esparta, però, va retenir el seu peculiar sistema de govern i la seva tradicional política de defensa i promoció dels seus interessos més enllà de les seves fronteres. Fins al 371, Esparta va ser l'estat més poderós en la Grècia continental i a l'àrea de l'Egeu. Tanmateix, Esparta no estava acostumada, o no estava preparada, per practicar un imperialisme agressiu i va haver d'afrontar una fatal combinació de desbordament en l'exterior i d'extrema tensió social i política en l'interior.

En el 386 Esparta va ser obligada a desistir de tota aventura militar que comprometés les àrees d'influència persa a la costa jonia i a acceptar una pau entre els estats grec imposada pel rei persa, Artaxerxes II. Aquesta pau —coneguda com "Pau del Rei"— va convertir a Esparta en l'àrbitre de la política a la Grècia continental. Les maneres imperialistes amb que va administrar aquesta privilegiada posició van provocar finalment la reacció conjunta de Tebes i Atenes. En el 371 l'aliança tebano-atenesa va obtenir una decisiva victòria en Leuctra que va significar l'eclipsi de l'ascendència espartana en el món grec.

A mitjan segle IV es produeix un radical canvi d'escenari en la política de les ciutats-estat. Des del 338, amb la derrota de la coalició d'Atenes i Tebes davant els exèrcits macedonis, la primacia política i militar correspon al regne de Macedònia, unificat llavors sota el comandament del rei Filip II. Per Filip el control de Grècia era un mitjà, i no una fi en si mateix. El seu objectiu últim era estendre el seu domini cap a l'est, fins a absorbir si més no els extrems occidentals de l'imperi persa.

Filip va ser assassinat en el 336. Li va succeir en el tron ​​el seu fill Alejandro, que llavors tenia tan sols 20 anys. En el 334, després d'assegurar el domini macedoni a Grècia, Alexandre es va embarcar cap a Àsia per completar la missió del seu pare. Els onze anys d'una campanya extraordinàriament àrdua i victoriosa el van portar molt lluny cap a l'est, fins a les terres del Punjab (l'actual Índia), convertint-lo en amo, no només del món grec de l’Egeu, sinó també de l'antic imperi persa de Cir i Dario . Mai va tornar a Pella, la seu de la capital administrativa de Macedònia. Corria el rumor, en el moment de la seva primerenca mort en Babilònia, en el 323, que tenia plans de noves i brillants victòries, cap al sud i cap a l'oest.