El segle IV va ser el moment d'apogeu de la democràcia
grega. Ciutats com Chios o Tebes, que fins ara havien estat oligarquies, encara
que moderades, van adoptar llavors formes de govern democràtic. Esparta, però,
va retenir el seu peculiar sistema de govern i la seva tradicional política de
defensa i promoció dels seus interessos més enllà de les seves fronteres. Fins
al 371, Esparta va ser l'estat més poderós en la Grècia continental i a l'àrea
de l'Egeu. Tanmateix, Esparta no estava acostumada, o no estava preparada, per
practicar un imperialisme agressiu i va haver d'afrontar una fatal combinació
de desbordament en l'exterior i d'extrema tensió social i política en
l'interior.
En el 386 Esparta va ser obligada a desistir de tota
aventura militar que comprometés les àrees d'influència persa a la costa jonia
i a acceptar una pau entre els estats grec imposada pel rei persa, Artaxerxes
II. Aquesta pau —coneguda com "Pau del Rei"— va convertir a Esparta
en l'àrbitre de la política a la Grècia continental. Les maneres imperialistes
amb que va administrar aquesta privilegiada posició van provocar finalment la
reacció conjunta de Tebes i Atenes. En el 371 l'aliança tebano-atenesa va
obtenir una decisiva victòria en Leuctra que va significar l'eclipsi de
l'ascendència espartana en el món grec.
A mitjan segle IV es produeix un radical canvi d'escenari en
la política de les ciutats-estat. Des del 338, amb la derrota de la coalició
d'Atenes i Tebes davant els exèrcits macedonis, la primacia política i militar
correspon al regne de Macedònia, unificat llavors sota el comandament del rei
Filip II. Per Filip el control de Grècia era un mitjà, i no una fi en si
mateix. El seu objectiu últim era estendre el seu domini cap a l'est, fins a
absorbir si més no els extrems occidentals de l'imperi persa.
Filip va ser assassinat en el 336. Li va succeir en el tron
el seu fill Alejandro, que llavors tenia tan sols 20 anys. En el 334, després
d'assegurar el domini macedoni a Grècia, Alexandre es va embarcar cap a Àsia
per completar la missió del seu pare. Els onze anys d'una campanya
extraordinàriament àrdua i victoriosa el van portar molt lluny cap a l'est,
fins a les terres del Punjab (l'actual Índia), convertint-lo en amo, no només
del món grec de l’Egeu, sinó també de l'antic imperi persa de Cir i Dario . Mai
va tornar a Pella, la seu de la capital administrativa de Macedònia. Corria el
rumor, en el moment de la seva primerenca mort en Babilònia, en el 323, que
tenia plans de noves i brillants victòries, cap al sud i cap a l'oest.