—I bé, amic meu, ¿no has sentit dir que sóc fill de Fenàrete, llevadora molt valerosa i enèrgica?

—Sí que ho he sentit dir.

—I que jo exerceixo el mateix art, ¿també ho has sentit?

—No, mai.

—Doncs, sàpigues que és així; però, no em delatis davant els altres. En efecte, company, ignoren que posseeixo aquest art, i com que ells no ho saben, no és això el que diuen de mi, sinó que diuen que sóc un home estrany que poso el dubte en l'ànima dels homes. ¿Que també ho has sentit, això?

—Sí, això sí.

—¿Vols que te'n digui la causa?

—Certament.

—Reflexiona sobre tot el que fa a l'ofici de llevadora, i et serà més fàcil d'entendre el que vull dir. Tu saps que cap dona no fa de llevadora d'altres mentre pot concebre i parir; només en fan aquelles que ja no poden tenir fills.

—Certament.

—Es diu que la causa d'això és Àrtemis perquè, quan era verge, va presenciar un part. En efecte, la dessa  ha permès a les dones estèrils de fer de llevadores, perquè la natura humana és massa feble per a poder exercitar un art del qual no tingui experiència; en canvi, va assignar aquest ofici a les dones que, per edat, no són ja paridores, tot honorant la semblança que tenen amb ella.

—És natural.

[...]

—El meu art maièutic, en efecte, s'assembla en quasi tot al de les llevadores, però es diferencia en això: que s'exerceix en els homes, però no en les dones, i que afecta les ànimes gràvides, però no els cossos. I el més important en el meu art és la capacitat de discernir completament si l'ànima del jove engendra fantasmes i mentides o bé allò que és fecund i vertader. Perquè també tinc en comú amb les llevadores això: que sóc estèril en saviesa, i els retrets que em fan molts des de fa temps, que, d'una banda, interrogo els altres, però, de l'altra, no responc res a cap qüestió perquè no tinc res savi per dir, són retrets vertaders. I la causa d'això és la següent: el déu em força a exercir de llevadora, però em va negar el donar a llum. Jo, doncs, no sóc de cap manera un savi ni he fet cap descoberta que provingui de la meva ànima; d'aquells, però, que són deixebles meus, alguns, al principi, semblen certament ben ignorants, però tots els qui freqüenten la meva companyia —aquells precisament a qui el déu ho permet— progressen molt, segons opinen ells mateixos i també els altres. És evident que això no ho aprenen mai de mi, sinó que ells descobreixen i engendren, d'ells mateixos, moltes i belles coses.”

Plató, Teetet, 149a-150d.