En les pàgines de Plató, i en menor grau en les de Xenofont, Sòcrates se'ns presenta com un pensador d'extraordinària personalitat. La seva mort i les circumstàncies que la van precedir—narrades per Plató en els diàlegs titulats Apologia, Critó i Fedó— va ser una gran gesta de virtut. Sòcrates va morir per deixar testimoni de la fermesa dels valors en què creia. Va ser acusat davant d'un tribunal atenès d'impietat i corrupció de la joventut. Es va negar, davant el veredicte que el condemnava, a pidolar que la sentència no fos de mort i després va rebutjar escapar de la presó, —els seus seguidors havien organitzat la fugida—. Va filosofar amb els seus amics fins a l'últim moment; fins que, amb serenitat, va beure la cicuta amb què va ser executat.

El principal motiu dels càrrecs que se li van imputar a Sòcrates va ser polític. Encara que no fos ric ni pertanyés a l'aristocràcia, Sòcrates tenia amics, admiradors i deixebles entre les famílies nobles d'Atenes. L'enfrontament entre els demòcrates i els defensors del règim aristocràtic es va agreujar notablement a finals del segle V. En el 404, quan Atenes va sofrir la derrota final a la Guerra del Peloponès, la democràcia va ser abolida i el poder va passar a un grup conegut com els "Trenta Tirans". En menys d'un any van ser violentament expulsats i es va restaurar la democràcia, però en aquest breu termini els “Trenta” havien assassinat o enviat a l'exili a centenars de ciutadans. Sòcrates tenia destacats amics, i, per tant, també destacats enemics, en ambdós bàndols. El seu judici, condemna i mort va ocórrer el 399 aC.