Esparta

Les institucions del mític legislador Licurg, que va viure entre els segles IX i VIII aC, van donar a la ciutat d'Esparta l'aspecte d'una caserna. El cos de ciutadans estava organitzat com una minoria dominant que subjugava i explotava a una població molt més nombrosa d'esclaus al servei de la comunitat, els ilotas. Esparta va ser una monarquia dual, amb dos reis que governaven alhora. Els reis, però, estaven supeditats als éforos (supervisors), cinc magistrats més o menys elegits per votació cada any. Hi havia també un Consell d'Ancians (Gerusia) i una Assemblea de tots els espartans, però aquesta no podia fer debats i expressava les seves decisions no amb vots, sinó amb crits.

Atenes

Les successives reformes de Soló —el 594—, Clístenes —el 508— i Efialtes —el 462— van fer avançar a Atenes la democràcia política, que seria portada als seus extrems lògics per Pèricles, en el període comprès entre el 461 fins seva mort, en el 429.

L'Assemblea atenesa, constituïda per tots els ciutadans adults homes —i de la qual, per tant, no formaven part les dones, els residents estrangers i els esclaus— era sobirana. A l'Assemblea corresponia el poder legislatiu i tenia, de diverses maneres, el control complet de l'administració i de la judicatura.

L'Assemblea es reunia una vegada al mes. Els debats eren prèviament preparats per una comissió, que tractava també els assumptes urgents. Aquesta comissió rebia el nom de Consell (Boulé) del Cinc-cents: els seus membres eren elegits per sorteig. Els magistrats, escollits també per sorteig anual i sense que poguessin repetir en el càrrec, vetllaven per la posada en pràctica de les decisions del poble. D'entre les magistratures destaquen els deu arconts (governants) i els deu estrategói (generals o almiralls de les forces de mar o de terra): aquests últims es triaven per votació i la reelecció estava permesa.

Pel que fa a la justícia, no hi havia jutges ni advocats professionals. L'home que es considerava perjudicat en els seus drets apel·lava directament als seus conciutadans. Els tribunals eren, en realitat, un secció de l'Assemblea, amb un nombre de membres que variava entre 101 i 1001. No hi havia jutge, només un president nominal, sense més atribucions. No hi havia tampoc defensors ni fiscals, cada part dirigia la seva pròpia causa, si bé el demandant o l'acusat podien recórrer a un "escriptor de discursos" perquè els fes el seu, però després ells mateixos havien d'aprendre-se’l i pronunciar-lo.

La concepció fonamental de la democràcia atenesa es resumeix en els principis de la isonomia —és a dir, la possibilitat que cada ciutadà té de participar en els diferents òrgans de l'Estat— i de la isegoria —la llibertat de paraula de què disposa cada un en l'Assemblea i, per tant, la possibilitat que cada un té de fer propostes i defensar-les.

Les Guerres Mèdiques i la Lliga de Delos

En el 499 les ciutats jòniques es van revoltar contra Darío, el rei dels perses —els grecs els confonien amb els medes, i d'aquí el nom de les guerres que entre els uns i els altres—. Alguns vaixells d'Atenes i d'altres polis continentals van recolzar la revolta, que finalment va fracassar. En el 490 Pèrsia va enviar una expedició de càstig contra les ciutats que s'havien aliat als jonis, sent derrotada en la batalla de Marató. El segon atac persa es va produir al 480. Per aquest temps els grecs havien arribat a una certa unitat d'acció que els va permetre rebutjar les forces invasores, primer a la batalla naval de Salamina i després en Platea.

Amb l'objectiu d'alliberar a Jonia i enderrocar el poder marítim persa, Atenes va organitzar, en el 478, una confederació naval a la qual es van unir gran part de les polis de l'Egeu. El centre de comandament, i el tresor format per les aportacions de cada ciutat federada, es van instal·lar inicialment en la sagrada i central illa de Delos. Però l'anomenada Lliga de Delos aviat va tendir a transformar-se en un imperi. El tresor va ser traslladat a Atenes i en bona part invertit en el pla d'edificacions impulsat per Pèricles per restaurar els efectes dels saquejos de l'exèrcit persa durant la segona guerra mèdica. En aquests anys es va construir el famós Partenó de l'Acròpolis atenesa.

La Guerra del Peloponès

L'anomenada Guerra del Peloponès, que va enfrontar a Esparta i les polis aliades a l'imperi atenès, va durar en forma gairebé ininterrompuda des del 431 al 404, uns vint anys. La derrota d'Atenes la va decidir la pesta que va assolar la ciutat el 429 —va morir una quarta part de la població, incloent a Pèricles— i les fracassades expedicions navals a Sicília —en el 415 i el 413—.

En aquest context bèl·lic s'ha de situar la plenitud intel·lectual i artístic d'Atenes. L'inici de la historiografia en l'obra de Tucídides, les grans tragèdies de Sòfocles i Eurípides, la filosofia de Sòcrates i de Plató són productes d'aquest període.

Durant el segle IV Grècia es va desplaçar cap a noves maneres de pensar i de viure. Esparta havia guanyat la guerra, però el seu domini va suscitar continus conflictes que només van quedar equilibrats amb la pau del 387, imposada com edicte del rei de Pèrsia. Mentrestant, pel nord, es preparava el final de l'època clàssica grega.