| La història de Grècia en els
segles V i IV aC gira al voltant de dos polis que contrasten tant en la seva
forma política com en la seva organització social: Esparta i Atenes
Esparta
Les institucions del mític
legislador Licurg, que va viure entre els segles IX i VIII aC, van donar a la
ciutat d'Esparta l'aspecte d'una caserna. El cos de ciutadans estava organitzat
com una minoria dominant que subjugava i explotava a una població molt més
nombrosa d'esclaus al servei de la comunitat, els ilotas. Esparta va ser una
monarquia dual, amb dos reis que governaven alhora. Els reis, però, estaven
supeditats als éforos (supervisors), cinc magistrats més o menys elegits
per votació cada any. Hi havia també un Consell d'Ancians (Gerusia) i una Assemblea de
tots els espartans, però aquesta no podia fer debats i expressava les seves
decisions no amb vots, sinó amb crits.
Atenes
Les successives reformes de Soló
—el 594—, Clístenes —el 508— i Efialtes —el 462— van fer avançar a Atenes la
democràcia política, que seria portada als seus extrems lògics per Pèricles, en
el període comprès entre el 461 fins seva mort, en el 429.
L'Assemblea atenesa, constituïda
per tots els ciutadans adults homes —i de la qual, per tant, no formaven part
les dones, els residents estrangers i els esclaus— era sobirana. A l'Assemblea
corresponia el poder legislatiu i tenia, de diverses maneres, el control complet
de l'administració i de la judicatura.
L'Assemblea es reunia una vegada
al mes. Els debats eren prèviament preparats per una comissió, que tractava
també els assumptes urgents. Aquesta comissió rebia el nom de Consell (Boulé)
del Cinc-cents: els seus membres eren elegits per sorteig. Els magistrats,
escollits també per sorteig anual i sense que poguessin repetir en el càrrec,
vetllaven per la posada en pràctica de les decisions del poble. D'entre les
magistratures destaquen els deu arconts (governants) i els deu estrategói
(generals o almiralls de les forces de mar o de terra): aquests últims es
triaven per votació i la reelecció estava permesa.
Pel que fa a la justícia, no hi
havia jutges ni advocats professionals. L'home que es considerava perjudicat en
els seus drets apel·lava directament als seus conciutadans. Els tribunals eren,
en realitat, un secció de l'Assemblea, amb un nombre de membres que variava
entre 101 i 1001. No hi havia jutge, només un president nominal, sense més
atribucions. No hi havia tampoc defensors ni fiscals, cada part dirigia la seva
pròpia causa, si bé el demandant o l'acusat podien recórrer a un
"escriptor de discursos" perquè els fes el seu, però després ells
mateixos havien d'aprendre-se’l i pronunciar-lo.
La concepció fonamental de la
democràcia atenesa es resumeix en els principis de la isonomia —és a dir, la
possibilitat que cada ciutadà té de participar en els diferents òrgans de
l'Estat— i de la isegoria —la llibertat de paraula de què disposa cada un en
l'Assemblea i, per tant, la possibilitat que cada un té de fer propostes i
defensar-les.
Les Guerres Mèdiques i la Lliga
de Delos
En el 499 les ciutats jòniques es
van revoltar contra Darío, el rei dels perses —els grecs els confonien amb els
medes, i d'aquí el nom de les guerres que entre els uns i els altres—. Alguns
vaixells d'Atenes i d'altres polis continentals van recolzar la revolta, que
finalment va fracassar. En el 490 Pèrsia va enviar una expedició de càstig
contra les ciutats que s'havien aliat als jonis, sent derrotada en la batalla
de Marató. El segon atac persa es va produir al 480. Per aquest temps els grecs
havien arribat a una certa unitat d'acció que els va permetre rebutjar les
forces invasores, primer a la batalla naval de Salamina i després en Platea.
Amb l'objectiu d'alliberar a
Jonia i enderrocar el poder marítim persa, Atenes va organitzar, en el 478, una
confederació naval a la qual es van unir gran part de les polis de l'Egeu. El
centre de comandament, i el tresor format per les aportacions de cada ciutat
federada, es van instal·lar inicialment en la sagrada i central illa de Delos.
Però l'anomenada Lliga de Delos aviat va tendir a transformar-se en un imperi.
El tresor va ser traslladat a Atenes i en bona part invertit en el pla
d'edificacions impulsat per Pèricles per restaurar els efectes dels saquejos de
l'exèrcit persa durant la segona guerra mèdica. En aquests anys es va construir
el famós Partenó de l'Acròpolis atenesa.
La Guerra del Peloponès
L'anomenada Guerra del Peloponès,
que va enfrontar a Esparta i les polis aliades a l'imperi atenès, va durar en
forma gairebé ininterrompuda des del 431 al 404, uns vint anys. La derrota
d'Atenes la va decidir la pesta que va assolar la ciutat el 429 —va
morir una quarta part de la població, incloent a Pèricles— i les fracassades
expedicions navals a Sicília —en el 415 i el 413—.
En aquest context bèl·lic s'ha de
situar la plenitud intel·lectual i artístic d'Atenes. L'inici de la
historiografia en l'obra de Tucídides, les grans tragèdies de Sòfocles i
Eurípides, la filosofia de Sòcrates i de Plató són productes d'aquest període.
Durant el segle IV Grècia es va
desplaçar cap a noves maneres de pensar i de viure. Esparta havia guanyat la
guerra, però el seu domini va suscitar continus conflictes que només van quedar
equilibrats amb la pau del 387, imposada com edicte del rei de Pèrsia.
Mentrestant, pel nord, es preparava el final de l'època clàssica grega.
|