• Primer, mitjançant la refutació, Sòcrates desarmava als seus interlocutors, mostrant-los que les seves creences respecte a cert tema de tipus moral eren contradictòries.

• Seguia després la recomanació de conèixer-se a si mateix, d'examinar la pròpia conducta i la dels altres per tractar d'aclarir el tema examinat.

Suposem moltes coses en la nostra vida pràctica, sense adonar-nos, encara que res hauria de importar-nos més que la veritat d’això que suposem. Només d’aquesta manera tindríem una guia justa i segura per a les nostres accions. Aquestes pressuposicions es mostren si comencem a formular preguntes del tipus: "Com hauríem de viure?", "De quines coses val la pena ocupar-se?", "Què és la saviesa, què és la virtut?". Els interlocutors de Sòcrates es veien enfrontats a la seva pròpia incapacitat per a respondre a aquestes preguntes i altres semblants. Arribaven, així, al mateix punt on es situava Sòcrates, el qual, des del principi de la conversa, havia reconegut la seva ignorància. Davant de la mestria de què s'enorgullien els sofistes, Sòcrates insistia que, si a ell se li podia considerar savi, això era només perquè, respecte de les qüestions fonamentals, ell, a diferència dels altres, sabia que no sabia res.

L’exhortació a examinar la pròpia vida i a conèixer-se a si mateix condueix a un procés de recerca que, en Sòcrates, mai arriba a finalitzar, encara que ell no renunciés mai a la fe en la possibilitat de trobar la definició dels valors més importants —la justícia, la virtut, la pietat, etc.—.