| El diàleg
socràtic avança en dues etapes.
- Primer,
mitjançant la refutació, Sòcrates desarmava als seus interlocutors,
mostrant-los que les seves creences respecte a cert tema de tipus moral eren
contradictòries.
- Seguia després la
recomanació de conèixer-se a si mateix, d'examinar la pròpia conducta i la dels
altres per tractar d'aclarir el tema examinat.
Suposem moltes
coses en la nostra vida pràctica, sense adonar-nos, encara que res hauria de
importar-nos més que la veritat d’això que suposem. Només d’aquesta manera
tindríem una guia justa i segura per a les nostres accions. Aquestes
pressuposicions es mostren si comencem a formular preguntes del tipus:
"Com hauríem de viure?", "De quines coses val la pena ocupar-se?",
"Què és la saviesa, què és la virtut?". Els interlocutors de Sòcrates
es veien enfrontats a la seva pròpia incapacitat per a respondre a aquestes
preguntes i altres semblants. Arribaven, així, al mateix punt on es situava
Sòcrates, el qual, des del principi de la conversa, havia reconegut la seva
ignorància. Davant de la mestria de què s'enorgullien els sofistes, Sòcrates
insistia que, si a ell se li podia considerar savi, això era només perquè,
respecte de les qüestions fonamentals, ell, a diferència dels altres, sabia que
no sabia res.
L’exhortació a
examinar la pròpia vida i a conèixer-se a si mateix condueix a un procés de
recerca que, en Sòcrates, mai arriba a finalitzar, encara que ell no renunciés
mai a la fe en la possibilitat de trobar la definició dels valors més
importants —la justícia, la virtut, la pietat, etc.—. |