Les doctrines pitagòriques



  • Teoria dels nombres. Els pitagòrics partien de la identificació dels nombres i les figures geomètriques. Representaven els nombres, no segons la tradicional notació de xifres (els grecs les escrivien xifres fent anar les lletres de l'alfabet), sinó mitjançant figures geomètriques formades per tants punts com unitats té el nombre representat. Això els portava a dir que l'estructura última de la realitat —l’arkhé— és numèrica. I això abans que res formalment: allò que és pot reduir-se a proporció i mesura, a formes geomètriques, és a dir, a nombres. Però també materialment: "les coses són nombres". Per a aquesta teoria va resultar un greu problema el descobriment dels nombres irracionals (com p o í2). Que la raó entre la circumferència d'un cercle i el seu diàmetre fora 3,1416 ... suggeria que el món no era matemàticament nítid i perfecte.
  • Teoria musical. Molt probablement, Pitàgores va ser portat a la seva filosofia matemàtica pels seus descobriments en el camp de la música. Les relacions entre els sons dels intervals fonamentals de l'escala musical (la vuitena, la cinquena, la tercera), mesurats en la longitud de les cordes que els produeixen, poden expressar-se matemàticament com raons entre els nombres 1, 2, 3 i 4. La vuitena s'expressa mitjançant la proporció 2 / 1, la cinquena, mitjançant la proporció 3 / 2, la tercera, mitjançant 4 / 3. La sèrie de nombres que intervenen en aquestes proporcions suma 10: xifra que els pitagòrics consideraven el nombre perfecte —ho representaven mitjançant la figura coneguda com tetraktys—.
  • Teoria cosmològica. Filolau i Hicetas —pitagòrics del segle V aC— van elaborar una cosmologia d'acord amb la metafísica dels nombres. El centre de l'univers està ocupat per un gran foc —l'altar de Zeus— i al voltant giren diversos cossos: la Antiterra, la Terra, considerada com a planeta, el Sol, la Lluna, els cinc planetes coneguts i, finalment, una esfera on estarien fixades les estrelles —l 'anomenada "esfera de les estrelles fixes"—. Les deu òrbites celestes són circulars i les distàncies que hi ha entre una i l’altre segueix una proporció harmònica. El seu gir produeix la "música de les esferes"—que no sentim perquè la sentim sempre—.
  • Antropologia religiosa. Els pitagòrics consideraven l'ésser humà com un ésser compost d'ànima i cos. L'ànima, el daimon, és immortal. Ha estat expulsada del cel on viuen els déus i ha caigut en una presó, que és el cos. Aquest daimon immortal vincula l'ésser humà amb el cosmos. Diferent d'ell és l'ànima individual (psyché), mortal i corruptible. El daimon immortal, al separar-se del cos, i depenent de la vida que hagi portat a la seva presó terrenal, es reencarnarà en un altre cos. És la teoria de la transmigració de les ànimes. Els pitagòrics predicaven la necessitat que la nostra ànima immortal s'elevés mitjançant la teoria —mitjançant la contemplació científica de la realitat— fins arribar a la visió de l'ordre i l'harmonia còsmics. D'aquesta manera, l'ànima s'harmonitza amb el cosmos i es purifica. I així, l'ésser humà pot arribar a lliurar-se del cicle de reencarnacions i assolir la immortalitat. En tot això es mostra la confluència en el pitagorisme de la racionalitat—entesa com a coneixement matemàtic de la realitat— i la religió —expressada com a desig de salvació personal i immortalitat—.