| - Teoria dels
nombres. Els pitagòrics partien de la identificació dels nombres i les figures
geomètriques. Representaven els nombres, no segons la tradicional notació de
xifres (els grecs les escrivien xifres fent anar les lletres de l'alfabet), sinó
mitjançant figures geomètriques formades per tants punts com unitats té el
nombre representat. Això els portava a dir que l'estructura última de la
realitat —l’arkhé— és numèrica. I
això abans que res formalment: allò que és pot reduir-se a proporció i mesura,
a formes geomètriques, és a dir, a nombres. Però també materialment: "les
coses són nombres". Per a aquesta teoria va resultar un greu problema el
descobriment dels nombres irracionals (com p o í2). Que la raó entre la circumferència d'un cercle i el seu diàmetre fora
3,1416 ... suggeria que el món no era matemàticament nítid i perfecte.
- Teoria musical.
Molt probablement, Pitàgores va ser portat a la seva filosofia matemàtica pels
seus descobriments en el camp de la música. Les relacions entre els sons dels
intervals fonamentals de l'escala musical (la vuitena, la cinquena, la tercera),
mesurats en la longitud de les cordes que els produeixen, poden expressar-se matemàticament com raons entre els nombres 1, 2, 3 i 4. La vuitena s'expressa
mitjançant la proporció 2 / 1, la cinquena, mitjançant la proporció 3 / 2, la
tercera, mitjançant 4 / 3. La sèrie de nombres que intervenen en aquestes
proporcions suma 10: xifra que els pitagòrics consideraven el nombre perfecte —ho
representaven mitjançant la figura coneguda com tetraktys—.
- Teoria
cosmològica. Filolau i Hicetas —pitagòrics del segle V aC— van elaborar una
cosmologia d'acord amb la metafísica dels nombres. El centre de l'univers està
ocupat per un gran foc —l'altar de Zeus— i al voltant giren diversos
cossos: la Antiterra, la Terra, considerada com a planeta, el Sol, la Lluna,
els cinc planetes coneguts i, finalment, una esfera on estarien fixades les
estrelles —l 'anomenada "esfera de les estrelles fixes"—. Les deu
òrbites celestes són circulars i les distàncies que hi ha entre una i l’altre
segueix una proporció harmònica. El seu gir produeix la "música de les
esferes"—que no sentim perquè la sentim sempre—.
- Antropologia
religiosa. Els pitagòrics consideraven l'ésser humà com un ésser compost
d'ànima i cos. L'ànima, el daimon, és
immortal. Ha estat expulsada del cel on viuen els déus i ha caigut en una
presó, que és el cos. Aquest daimon
immortal vincula l'ésser humà amb el cosmos. Diferent d'ell és l'ànima
individual (psyché), mortal i
corruptible. El daimon immortal, al
separar-se del cos, i depenent de la vida que hagi portat a la seva presó
terrenal, es reencarnarà en un altre cos. És la teoria de la transmigració de
les ànimes. Els pitagòrics predicaven la necessitat que la nostra ànima immortal
s'elevés mitjançant la teoria —mitjançant la contemplació científica de la
realitat— fins arribar a la visió de l'ordre i l'harmonia còsmics. D'aquesta
manera, l'ànima s'harmonitza amb el cosmos i es purifica. I així, l'ésser
humà pot arribar a lliurar-se del cicle de reencarnacions i assolir la
immortalitat. En tot això es mostra la confluència en el pitagorisme de la
racionalitat—entesa com a coneixement matemàtic de la realitat— i la religió —expressada
com a desig de salvació personal i immortalitat—.
|
|
|
