Els antics egipcis van ser bons en matemàtiques i en la construcció de tombes geomètriques, però no van ser filòsofs. Les seves explicacions religioses del que passa al món són elaborades i coloristes, però no tenen cap valor filosòfic. Els babilonis van ser també magnífics matemàtics i astrònoms. Però, igual que els egipcis, sembla que en van tenir prou amb les explicacions mitològiques.

Les societats teocràtiques, com les de l'antic Egipte i Babilònia, van estar governades per castes sacerdotals i es van caracteritzar pel seu immobilisme i el seu pensament monolític. Les castes sacerdotals van defensar les explicacions ortodoxes tradicionals i van impedir l'emergència d'idees noves i independents. En aquestes societats, les creences del present havien de ser idèntiques a les creences del passat.

La filosofia es va originar a Grècia, entre els segle VI i V aC. Poden citar-se dues dates indicatives: 585 aC, any en què Tales, el primer filòsof amb nom, va predir, segons la tradició, un eclipsi solar; 427 aC, data aproximada de la mort de Anaxàgores, l'últim dels pensadors presocràtics.

El pensament presocràtic es desenvolupa successivament en diversos centres geogràfics del món grec, en funció de les vicissituds polítiques i militars. La filosofia va néixer a la Grècia asiàtica, a Jònia, en les seves ciutats marítimes i comercials, llavors molt riques. Cap a mitjan del segle VI, i empesa per la pressió militar dels perses, la vida intel·lectual es va desplaçar cap al sud d'Itàlia i Sicília, l'anomenada "Magna Grècia". Finalment, ja en el segle V, amb Anaxàgores, el pensament es va instal·lar a l'Atenes de Pèricles, que havia arribat a ser la capital intel·lectual de Grècia i el centre d'un imperi marítim emergent.