Plató suposa que l'home no es redueix a un cos material: està obligat a fer-ho perquè ha definit la idea com a realitat transcendent i eterna. Si l'home fos només cos sensible i mortal, com podria conèixer allò que està més enllà de la sensibilitat? El pensador atenès va anar encara més lluny: el veritable coneixement no és sinó el record de les idees que l'ànima va contemplar quan va viure amb els déus, separada del cos, en el món intel·ligible. Aquesta doctrina, coneguda com “teoria de la reminiscència” o de l’”anamnesi”, té la seva formulació més completa en el Fedó, on és presentada com un dels arguments que proven la immortalitat de l'ànima, tema central d'aquell diàleg. 

Hi ha una primera versió de la teoria de la reminiscència en el Menó, una de les últimes obres del període de joventut. Sòcrates li prova al seu interlocutor, Menó, que fins i tot un esclau analfabet pot arribar a descobrir per si mateix —amb l'ajuda de les preguntes del infatigable mestre— el teorema de Pitàgores. Això és així perquè l’ànima de l’esclau, com qualsevol altre ànima, ja posseïa aquests coneixements, que tenen el seu origen en la vida de l’ànima anterior al seu empresonament en un cos. La caiguda en el món material és la causa de l’oblit de la veritat de les idees, però les preguntes del filòsof poden ajudar a recuperar la memòria del saber perdut.

2.       La teoria de la transmigració

La creença en la transmigració de les ànimes, d’arrel pitagòrica, és la vessant més mística del dualisme platònic. Segons la teoria de l'anàmnesi, l'ànima ha conegut les idees però les ha oblidat. Ara bé, el conèixer, el record de la veritat oblidada, és també una forma de purificació religiosa. Quan l'home mor —o, millor dit, quan mor el seu cos—, la destinació de l'ànima depèn de la forma de vida que ha escollit cadascú: l’ànima dels que s'han consagrat a la filosofia i a l'estudi s’ha allunyat de les coses materials i, així, s'ha purificat. Podrà romandre en el món transcendent de les veritats absolutes. L’ànima impura, en canvi, torna a caure de nou en un cos; ha de tornar a viure presonera en una altra presó material.