Des de qualsevol perspectiva, els diàlegs de Plató són extraordinaris. Altres han intentat escriure diàlegs filosòfics, moltes vegades a imitació dels seus. De fet, altres seguidors de Sòcrates havien ja assajat el gènere abans que Plató l’adoptés: es conserven alguns fragments i alguns títols, fins i tot alguna peça sencera. Però els diàlegs platònics són sui generis, presos individualment o en conjunt. Hi ha entre 25 i 30 obres d’atribució segura que, encara que retornin sempre a l'ètica i a la política, cobreixen un ampli ventall de temes i fan us d’un conjunt de personatges que exclouen l'autor, fins i tot emmascarat. Defineixen què és la filosofia, no només en termes de tema i assumpte, sinó també en termes de mètode i actitud o angle d'aproximació. Això ho fan principalment exhibint la filosofia en acció, o, més bé, i d'una manera característica, exhibint un filòsof —usualment Sòcrates— dedicat als seus assumptes, sovint en confrontació amb altres (mestres de retòrica, sofistes, polítics, poetes) que s'ocupen del mateix tema, encara que d'una manera diferent, no filosòfica.  Els diàlegs platònics agrupats per períodes: 1. Diàlegs de joventut o socràtics (399 aC-389 aC). Es caracteritzen per les seves preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Eutifró, Ió, Protàgores, La República, llibre I, Laques, Lisis, Càrmides, Hipies major, Hipies menor. 2. Diàlegs centrals o de maduresa (388 aC-370 aC). Destaquen: Eutidem, Menexé, Menó, Gòrgies, Cràtil. I el més importants, on es troba la primera sistematizació del seu pensament: Fedó, Banquet, La República, llibres II-X, Fedre. 3. Diàlegs crítics i de vellesa (369 aC-347 aC). Revisió crítica de la teoria de les idees i nous intents de sistematització. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Timeu, Crities, Les lleis, Fileb, Epinomis. |
|
|