1.       El Banquet i l’amor com a impuls cap al coneixement

El Banquet és un dels més brillants diàlegs de Plató, tant pel seu contingut filosòfic com per la seva construcció literària. El títol grec del diàleg és Symposium. Els Symposia eren festes tradicionals de les elits aristocràtiques d'Atenes. Els seus elements centrals eren el vi —que es bevia barrejat amb aigua en grans copes que compartien els participants— i els jocs i entreteniments musicals, conversacionals i sexuals.

El diàleg en el Banquet gira al voltant de "la veritable naturalesa de l'amor". Els interlocutors són Sòcrates i diversos atenesos famosos, com Aristòfanes, autor de comèdies, i Alcibiades, un dels polítics més controvertits de l'època a causa de la seva ambivalència entre els ideals democràtics i oligàrquics. Un convidat suggereix que, en lloc de les habituals distraccions musicals, a càrrec d'esclaves flautistes, cada convidat pronunciï un discurs en lloança de l'amor. L'últim a parlar és Sòcrates, que narra allò que en la seva joventut li havia revelat sobre l'amor la sacerdotessa Diotima.

Tal com es descriu en les paraules de Diotima, l’amor és un intermediari entre el món físic dels sentits i la realitat espiritual. L'amor ens projecta cap allò bell, al principi cap a la bellesa dels cossos, però després també cap a la bellesa de l'ànima i de la saviesa. D'aquesta manera l'amor es presenta com una manifestació de la recerca del veritable coneixement i com a força creativa que impulsa les diferents formes del saber, les arts, les lleis, l'educació. L'amor pot transformar el desig d’allò físic en desig espiritual de la Bellesa en si mateixa i, així, tendir un pont entre el mesquí món quotidià i l'etern i perfecte món de les Idees.

2.       Fedre: l’amor i l’ànima

El Fedre ens presenta a Sòcrates en passeig i conversa amb el personatge que dóna títol al diàleg. La primera part de l’obra està constituïda per tres discursos sobre l'amor. Comença Fedre llegint un d'un sofista. Els dos següents discursos els pronuncia Sòcrates. Comença condemnant Eros entès com a passió física, desenfrenada i irracional. Després es penedeix d'haver blasfemat contra el déu i es retracta. En aquest segon passatge de Sòcrates l'Amor ens és presentat com una de les formes de bogeria divina, provocada per Afrodita o Eros. La bogeria divina, a diferència de la humana, és beneficiosa per als que estan posseïts per ella. Ara bé, per comprendre el beneficiosos efectes de l'amor Sòcrates es veu obligat a parlar de l'ànima i de les idees.

Plató creia fermament que l'ésser humà està compost d'ànima i cos: el cos és sensible i mortal, però l'ànima —almenys una de les seves parts— és immortal i està emparentada amb el món intel·ligible: és racional i capaç, per tant, de conèixer la realitat vertadera. La teoria de l'ànima remet, al seu torn, a la teoria de l’anamnesi. L'ànima de cada home, abans de caure presonera en un cos sensible, ha viscut entre els déus, en el món de les Idees i les ha conegut. Per tant, quan coneixem veritablement en aquest món, l'únic que fem és recordar allò que l'ànima ja sabia. L'Amor, la perplexitat davant la bellesa sensible, és el mecanisme que posa en marxa els nostres records.