| "La filosofia és preparació
per a la mort", afirma Sòcrates al Fedó.
Aquest diàleg ens presenta el mestre de Plató en la seva última nit, abans de
l'execució de la sentència a la qual l'ha condemnat el tribunal d'Atenes.
Mentre espera amb calma l'arribada de l'alba i que li portin la copa de cicuta,
Sòcrates conversa amb alguns dels seus deixebles i els alliçona sobre la immortalitat
de l'ànima. La seva actitud davant la mort és en si mateixa una prova de la
fermesa de la seva convicció. Dels diversos arguments que proposa en la seva
conversa amb els seus seguidors, destaquen tres:
- Teoria de
la reminiscència i immortalitat. Aprendre és recordar el que l'ànima ja ha
conegut quan ha viscut entre les idees. Però això seria impossible si l'ànima
no tingués una existència anterior a la de néixer amb forma corporal.
- Afinitat
de l'ànima amb les idees. Si existeixen les idees llavors tenim dos tipus
d'existència: el de les idees i el de les coses. El primer es caracteritza per
la simplicitat, l'eternitat i la immutabilitat; el segon per la composició, la
caducitat i el canvi constant. Si la naturalesa de l'ànima li confereix el
paper de conèixer les idees i dirigir al cos, ha de ser semblant a les idees,
de manera que ha de ser simple i no composta. Ara bé, allò que és simple és
incorruptible, de manera que l'ànima ha de ser immortal.
- L'ànima
com a principi de vida. D'acord amb la tradició grega, l'ànima és el
principi vital dels éssers: tot el que té ànima té, per tant, vida, i la vida
acompanya necessàriament l'ànima. Seria contradictori admetre que el principi
vital "mor", de manera que l'ànima ha de ser immortal.
|
|
|
