• En els diàlegs de joventut, la paraula "idea" apareix en poques ocasions: quan ho fa, Plató no li dóna el sentit que té més tard en el diàlegs de maduresa. En les primeres obres, Plató, per boca de Sòcrates, parla de la necessitat d'arribar a un acord sobre la definició de diferents conceptes —justícia, virtut, bellesa, etc.—, però en cap moment atribueix a aquests conceptes una existència transcendent.
• Les idees, enteses com a realitats transcendents i intel·ligibles, així com les nocions d'imitació i participació, mitjançant les quals pot ser pensat el nexe que uneix l'àmbit de les idees i el de les coses percebudes pels sentits, és el tret més característic dels diàlegs de maduresa.
• En els diàlegs crítics —i en particular, en Parmènides—, Plató fa importants objeccions a la seva pròpia teoria de les idees.

2.       Les objeccions del Parmènides.

En el diàleg titulat Parmènides Plató exposa la totalitat de la seva autocrítica. En aquesta obra Sòcrates és l'encarregat de defensar la teoria de les Formes i el filòsof presocràtic Parmènides és qui formula les objeccions. Totes apunten cap a una mateixa qüestió problemàtica: la relació entre el món sensible i el intel·ligible.

• De què hi ha Idees? Hi ha, sense excepció, Idees per a totes les coses sensibles? En els diàlegs de maduresa Plató es refereix expressament a les idees d'espècies naturals i, sobretot, a aquelles que es corresponen amb principis ètic. Ara bé, hi ha també una idea de fang, de brutícia, de pèl? Hi ha una idea d'excrements? Hi ha idees d'objectes fabricats per l'home: la Idea d'ordinador, posem per cas? Pitjor encara, hi ha Idees de valors negatius, com ara la Injustícia? Sòcrates no té cap resposta per a totes aquestes preguntes.
• El concepte de participació i el problema de la unitat de les Idees. Pot una idea estar present en diferents objectes sensibles i mantenir la seva unitat? Com? Davant aquesta pregunta platejada per Parmènides Sòcrates queda desconcertat. Si la idea és present en la seva totalitat en cada cosa particular, llavors està separada de si mateixa, quelcom del tot absurd. Si la idea està només en part en les coses, llavors les idees estan en si mateixes dividides: conclusió que no sembla tan poc convenient com l'anterior.
• Argument del “tercer home”: limitacions del concepte de imitació. Si postulem, per exemple, l'existència d’allò  gran en si —és a dir, de la Idea de grandària— per explicar el fet que totes les coses grans són grans, ens trobarem davant de dos tipus o classes de coses grans: la idea i les realitats particulars. Queda per explicar perquè aquestes dues classes de grans són grans: què és el que tenen en comú les realitats que pertanyen a una i altra. Per a això caldria un tercer terme, una idea que expliqués aquest fet. Hauríem llavors tres classes de coses grans, el que faria necessària una quarta per explicar que és el que les anteriors tenen en comú: i així fins l'infinit. Aquesta crítica es coneix com a “argument del tercer home”: Aristòtil, en criticar les Idees platòniques afirma que es requereix una tercera realitat —el tercer home— per explicar la semblança entre la Idea d'Home i els homes particulars.

Després de la severa autocrítica del Parmènides, Plató no va escriure, com era d'esperar, una defensa de la teoria de les idees. Algunes de les qüestions plantejades en aquell diàleg no tenen resposta en cap dels diàlegs posteriors. De tota manera, no cal suposar que en les seves obres finals Plató abandonés la teoria de les idees. Era conscient de les dificultats, però estava convençut que, un cop demostrada l'existència de realitats absolutes i immutables —com creia haver fet en els seus diàlegs de maduresa—, l'essencial quedava establert. En qualsevol cas, Plató no va pretendre oferir de nou un esquema detallat del món de les Idees. Almenys no ho va fer.